“L’independentisme està convuls”
Intervenció de Francesc Ribera, Titot, a la Diada del Pi de les Tres Branques
Intervenció de Francesc Ribera, Titot, a la Diada del Pi de les Tres Branques de diumenge.
El calendari històric de les nacions no va al mateix ritme que el ritme vital de les persones. Però de la mateixa manera que no podem esperar llevar-nos, anar a buscar el diari i esperar que hi hagi hagut gaire canvis, si per prenent un període de vint anys podem establir avenços i retrocessos.
Si haguessim de prendre el pols al catalanisme en funció de l’assistència a una trobada annual com la Dioada del Pi de les Tres Branques, els resultats foren certament dessoladors. Les persones que l’any 84 o 85 havíen pujat al Pi us en podríen donar fe.
Paradoxalment, el creixement de l’independentisme no se sotmet al reflex d’aquesta comparació: aquells anys, amb prou feines alguns milers de persones es declaraven obertament I sense dubtes independentistes I ara ho fan centenars i centenars de milers. I aquest creixement segueix en una progressió estable: cada dia som més I això ho poden afirmar tant les estadístiques com ho podem rejurar on sigui les persones que tenim la fortuna que la nostra feina ens dugui dia a dia amunt I avall dels Països Catalans.
L’independentisme està convuls i això a molts independentistes els sembla un drama. Els que ens reclamem independentistes ens fotem els plats pel cap, ens ho critiquem tot, tots són traïdories, tot són poltronismes… La convulsió és innegable, el que no veig jo és que aquesta convulsió, ni tant sols els seus aspectes més impropis sigui una cosa negativa. Em refereixo que això és un símptoma del creixement.
És evident que no cal recórrer a la convulsió com a prova del creixement constant de l’independentisme. Estem creixent en nombre i això fa que la pròpia acomodació de la gent en aquest espai polític provoqui aquest estat de convulsió. Això és una mica com quan un vagó del metro va ple com un ou i arriba a una estació i en baixen dos i en pugen trenta: durant uns instants la marea humana allà dins et fa moure aquí i allà, com dut per una onada: al cap d’un moment, quan tothom s’ha acomodat i s’ha agafat a les barres, et deixen d’empentar, et treuen el paraigües de l’ull, la maleta dels ronyons… El cas és que, com deia, el creixement constant de l’independentisme fa que quan tot just t’havíes acomodat, s’arriba a una altra estació i torna a pujar un munt de gent i, el que és més important, no baixa ningú. Crec que és per això que tenim aquesta sensació de convulsió permanent. I jo penso que malament aniríem si nó hi fos, si l’independentisme entrés en la normalitat, en el tedi, en ser una ideologia estable amb la qual s’identifica una tercera part del país: malament aniríem.
Afortunadament el creixement en vint anys ha estat espectacular. Ara, com deia, som centenars de milers i com més va més som. Independentment de lo malament que ho puguin arribar a fer aquells o els altres. El cas és que des de que recordo, sempre he tingut la sensació que ho fèiem molt malament, que no estàvem prou organitzats, que ens discutíem per bestieses, que els partits la cagaven… I tanmateix hem passat d’uns milers de persones a centenars de milers.
La bona notícia és que guanyarem, que ens desempallegarem d’Espanya. Aquest és l’únic destí d’una voluntat que creix a aquest ritme. No em pregunteu com ho farem, perquè no ho sé del cert (crec que a hores d’ara ningú ho sap del cert), però que ningú no ho dubti. Mentrestant què fer: anar treballant i que cadascú faci la seva feina.
Però que ningú no ho dubti: ens desempallegarem d’Espanya. I de França!
I com a prova posaré tres motius per l’optimisme
Primer: Cada cop som més
Mai no he basat el meu independentisme només en la reparació històrica. És més, la reparació històrica, per mi no ha estat, mai —o gairebé mai— un argument de justificació.
La nostra història es dóna a diverses interpretacions; no pas perquè la documentació dels darrers cinc-cents anys sigui confusa, sinó perquè es refereix a un conflicte que no està resolt. Vull dir que no tinc la sensació que els egiptòlegs estiguin dividits a l’hora d’atorgar la raó a un o altre faraó.
Tampoc els estudiosos de l’Amèrica precolombina veig que confrontin les dades històriques: uns denunciaran la injustícia i els altres presumiran de força, però tots ho faran assumint la mateixa història. Allà no hi ha conflicte, uns van arrasar i els altres van ser aniquilats.
Podríem exemplificar-ho, també, amb el conflicte àraboisraelita o amb el nazisme: fixeu-vos que hi ha “historiadors” que neguen l’holocaust i els camps d’extermini sense haver esperat que en morissin els darrers testimonis.
Doncs això, que mai no he volgut embolicar-me en discussions de si la guerra de successió era per canviar un rei d’Espanya o per fotre’n el camp, perquè tant el meu interlocutor com jo brandaríem (i amagaríem i inventaríem) dades i més dades per a la nostra causa.
Ara bé, fent un exercici d’empatia em plau percebre que mai no hem estat tants. I ja dic “percebre” perquè un eventual correctiu d’un expert no sigui tant sever. Ho dic com afeccionat a la història i prou, però així ho percebo. No entraré a analitzar la història catalana dels darrers segles en clau independentista. No tinc ni els coneixements, ni el temps, ni les ganes d’allargar-me innecessàriament.
El segle XIX, per exemple, de la guerra del Francès a la de Cuba, tota catalanitat és d’un espanyolisme que provocaria pol•lucions nocturnes a Josep Piqué. Fins i tot els màxims referents del catalanisme —Prat de la Riba i Almirall— ara estarien l’un bavejant per ser ministre a Madrid i l’altre colant-nos una tercera hora d’espanyol.
Evidentment que podria fer una lectura més catalanista de la nostra història però això no em preocupa, a l’inrevés, si abans érem més espanyols que ara, només pot voler dir que anem en la direcció correcta a bon fi, que és no ser-ne gens.
I si voleu guardar-vos de la perversitat de la confrontació de les dades històriques (i guardar-vos de les meves percepcions més inexplicables) compareu la situació actual amb la de fa vint anys.
Durant els anys vuitanta els independentistes érem foc somort; una raresa de la natura i la societat i existíem, en la minoria, de la mateixa manera que existien els Testimonis de Jehovà o els afeccionats a l’espeleologia o els seguidors del Club Patí Vic. Érem insignificants, una varietat estrambòtica de català, com d’humà la mujer-serpiente o el niño-cocodrilo.
Ens volien aïllats i se’n sortien. Recordo una visita al director d’un diari en llengua catalana, que ens deia que tenien prohibit (per inspiració del Delegat del Govern, Ferran Cardenal [PSOE]) parlar de l’MDT si no era per referir-se a disturbis.
Ara, vint anys després, som una part significativa de la societat catalana al Principat i una minoria creixent i insilenciable al País Valencià i a les Illes.
Aquí si que m’hi puc fotre fort, perquè ho sé, perquè tot el dia volto i ho veig.
Creieu-me, mai hem estat tants.
Anem pel bon camí. Cada cop som més!
Segon: Hi ha una batalla que no podran guanyar mai
El meu argument principal de per què no sóc espanyol és perquè no em dóna la gana, perquè no em plau i perquè ara no em ve de gust. Per què he pres aquesta raó tan poc contundent com a argument? Perquè és irrebatible i perquè com més pretenguin fer-me espanyol, menys ganes tindré de ser-ne.
Això és una batalla guanyada. De totes, totes. Està guanyat perquè es refereix a un àmbit de la meva exclusiva decisió. I jo he decidit no ser espanyol. Podrien fer alguna cosa per fer-m’ho repensar? Possiblement. Primer haurien de demostrar que em respecten. Que no m’obliguen a sentir coses què no sóc.
No demano res de l’altre món, em sembla. De la mateixa manera que jo no pretenc que els espanyols siguin catalans, que no pretenguin que jo sigui espanyol. No es tracta de dos bàndols que pretenen el mateix i el més fort se surt amb la seva. Jo no pretenc que ningú se senti de cap manera. Ni he exigit mai a ningú que se senti català, ni tant sols a aquells que tenen veïnatge civil en alguna població dels Països Catalans. Per tant només demano el respecte que com a humans dispenso a d’altri.
Després, ser coherents amb aquest respecte i que em permetin ser independent. Arribats a aquest punt, podríem partir de zero i llavors veuríem si podem i volem compartir res.
Em fa molta gràcia quan em trobo a algú que davant la meva negativa a identificar-me com a espanyol em repliquen sorneguers: Què diu al teu carnet d’identitat?
A veure, al meu carnet d’identitat hi diu que sóc espanyol però a mi, a Francesc Ribera, li importa tant el què digui el meu DNI com la llista d’ingredients d’un ou Kinder.
Vull dir que jo tinc un DNI al meu nom i el duc a sobre perquè m’hi han obligat. No vaig pas llevar-me un dia i vaig anar a fer cua a comissaria per poder tenir un carnet d’espanyol. Si hagués pogut triar, a fe que no el tindria. Però el tinc com a conseqüència de l’ocupació armada a Catalunya. Exagero?
Què passaria si la policia em demanés el DNI i no el dugués? Em farien anar a comissaria per identificar-me. Podria triar? No. M’obligarien per força. Què passaria si utilitzés, per evitar que se m’enduguessin, la mateixa força (ni més ni menys) que ells utilitzarien per endur-se’m a mi? Traurien una arma de foc. Què passaria si jo tragués una arma de foc del mateix model que ells? Em fotrien un tret sense dubtar.
No exagero. Hi ha un paper a la meva butxaca que diu que sóc espanyol a causa de la força de les armes, sota coacció violenta.
Els espanyols volen que sigui espanyol i com que no poden aconseguir-ho pretenen si més no que ho sembli. Per frenar la desbandada.
Però creieu-me, la desbandada ha començat.
Anem per bon camí. Hi ha una batalla que no podran guanyar mai
I tercer: Ho tenim millor que no pas ells
Qualsevol anàlisi que fem del camí que ens queda per recórrer fins a arribar a la independència, per optimista que sigui, conclourà que ens queda un bon tros de pujada ple de trampes, entrebancs i invitacions a la comoditat de la renúncia.
Això és així i ni tan sols les meves dosis manifestes d’optimisme poden pretendre amagar-ho si volem ser coherents i que l’optimisme no es mudi en fantasia.
Ara bé, també és cert que la nostra lluita va en contra d’una altra lluita, que és la lluita per la defensa d’Espanya com a nació i per evitar-ne el desmembrament.
I si bé és cert que ens queda molt de camí, també ho és que els avenços, per minsos que siguin van automàticament en contra de la defensa d’Espanya i això vol dir que la direcció dels esdeveniments va a favor nostre.
Quina mandra em fotria participar en una lluita com la seva; una lluita que va en retrocés, ara més ràpid, adés més lent. Quina mandra em fotria defensar una suposada nació on hi ha centenars de milers — milions— de persones que no tenen cap interès en sentir-se’n part i molts dels quals estan fent mans i mànigues per fotre’n el camp.
Tampoc és gaire engrescador —les coses com siguin— pensar que som la darrera —o una de les tres o quatre darreres— colònies d’un imperi que a sang i foc va ocupar mig món. Diu poc de nosaltres ser les últimes mones que s’han desempallegat d’Espanya. Però consola pensar que nosaltres duem millor l’ocupació que no pas ells el desmembrament. I això és perquè ells ho fan amb l’avorrida tasca de conservar una entelèquia i nosaltres amb l’alegria de saber que construïm un país lliure.
Anem per bon camí. Els només tenen un imperi que s’enfonsa, nosaltres un país per construir!
Amics i amigues: guanyarem.
Visca els Països Catalans i la lluita pels seus alliberaments!
Visca la Terra
